Montlude Skyrace (accidentada)
Anar als Pirineus a aquesta època de l'any, quan ja predomina el verd per sobre del blanc, és una de les coses que més em fascina. En aquesta ocasió, era per anar a còrrer una cursa de muntanya de la qual m'havien parlat molt bé, la Trail Carlac.
Ja feia dies que ho havíem comentat d'anar-hi amb uns companys del club (Centre Excursionista Trencacims), i dit i fet, no ens ho vam pensar dues vegades ja que la Vall d'Aran, apart de ser una zona pirinenca espectacular, encara no hi havíem anar a còrrer mai cap cursa.
Teníem ja decidit, unes setmanes abans, la distància que volíem còrrer, ja que ens serviria d'entrenament per a la travessa nocturna Fredes-Paüls, la qual es celebrarà el dia 30 d'aquest mes de juny.
Vam decidir còrrer la distància 39 km i aprox. 3000+ però ens van informar que, per problemes, l'organització finalment havia pres la decisió d'anul·lar-la.
Per aquest motiu ens vam veure obligats a canviar de distància, i comentant-ho amb els companys del club, els germans Povill, Marc i Albert, vam decidir còrrer la distància de 26 km i 2500+ que, per ser només 25 km, sabíem que desnivell ens en sobrava, però ja se sap que, quan vas als Pirineus, el que predomina més és el desnivell.
Finalment, s'acostava el dia de la cursa, i ja havent preparat tot el material per emportar-me, repassant el mínim detall per no deixar-me res, era l'hora de marxar cap als Pirineus.
És divendres al matí, i juntament amb els germans Povill i la Liliam, fotògrafa, marxem direcció Viella, on tenim l'hotel reservat.
Vam arribar a Viella sobre les 13:00 hores, i com aquell que diu, arribar, descarregar bosses i dinar, ja que per la tarda volíem anar a recollir els dorsals a la població de Les, centre neuràlgic de la Trail Carlac, i de passada, fer una visita turística per aquesta petita població de la Vall d'Aran.
El clima era ben humit, molta boira i aigua per tots costats; el riu Garona baixant de costat a costat, una temperatura que més aviat recorda als inicis de la primavera que no pas a mitjans del mes de juny. Amb tots aquests factors i l'espectacular paisatge qui no voldria còrrer per les muntanyes de la Vall d'Aran?
Havent recollit els dorsals, ens tornàrem a dirigir cap al nostre hotel a Viella. Després d'una dutxa i havent deixat tot preparat per l'endemà, vam decidir anar a sopar i carregar forces a la pizzeria-restaurant Oço (Viella), per cert, un lloc molt recomanable.
Dissabte 16, dia de la cursa, són les 06:00 a.m i sona el despertador. Tenim la cursa a les 08:00, així que esmorzem rapidet i carretera i manta cap a Les.
Un cop arribats allí, em trobo a amics els quals saludo i fem la xerrada abans de que es doni el tret de sortida, i sense gaire temps per res més, foto d'equip amb els companys Marc i Albert i ens desitjem molta sort, com ja va sent un ritual en totes les curses.
Finalment, es dóna el tret de sortida a la cursa, la qual queda reduïda a 25 km per risc d'allaus, ja que encara hi queda força neu a les parts més altes, però mantenint-se el mateix desnivell. Cursa conjunta amb els corredors que fan la marató, la qual la seva distància també és reduïda a 39 km enlloc de 43 km i un desnivell que passa dels 4400+ als 3800+ aprox.
Sabent que els primers 10 km tenen un desnivell d'uns 2000+, surto a ritme alt però controlant el ritme sense excedir-me. Poc a poc anem guanyant alçada i deixem enrere la boira i el terreny boscós i força humit. El sol ja comença a guanyar empenta i el dia és fantàstic a partir d'uns 2000 metres.
Faig gairebé tota la pujada amb Pau Vila, corredor del Borges i amic i conegut de les curses per muntanya d'aquí les Terres de l'Ebre. Anem a un bon ritme pujant i jo em trobo força còmode. Passem el primer avituallament i ja s'observa el cim del Montlude, encara amb força neu, les vistes magnífiques amb tota la vall amb la boira i les vistes del massís de la Maladeta amb l'Aneto de fons (donen ganes de parar-se a observar el paisatge ni que sigui per uns segons).
Comença un tram de cresteig, amb puja-baixa, una mica tècnic. És el primer tram de cursa que vaig totsol corrent. Em trobo al fotògraf de Nació Muntanya, en Josep Maria Montaner, que fa unes fotografies espectaculars!
L'enhorabona a tots aquells fotògrafs que sempre estan allí per treure'ns unes fotografies espectaculars.
Segueixo per la cresta i em trobo al Thomas i l'Oscar, els quals en parlaré en més detall a continuació. Fins aquí la part bonica de la història.
A partir d'aquí comença la part negativa, ja que una mala caiguda al tram següent em va fer fora de cursa. En un petit tram de baixada, per mala sort vaig relliscar per unes roques com a conseqüència un fort cop a l'esquena i un tall al braç.
En aquell precís instant em vaig quedar una mica en xoc però vaig tenir molta sort perquè vaig ser atès molt ràpid per l'Oscar i el Thomas, els quals n'estic molt agraït. Van ser moments de patiment pel dolor que tenia però conscient que estava en bones mans.
Mai havia experimentat una cosa així en cap cursa però hem de ser tots conscients que sempre estem exposats al risc.
Agraïr a totes aquelles persones que em van atendre i em van curar, començant per l'Oscar i el Thomas, les persones que em van baixar amb els seu cotxe fins al poble, els tècnics de l'ambulància i finalment el personal de l'hospital de Viella.
També agraïr el bon tracte que vaig rebre tant pel director de cursa com els responsables de l'organització, i també donar-vos les gràcies a tots aquells que m'han estat enviant missatges d'ànims. Ara toca descansar uns dies i recuperar bé per tornar amb més força.
I per acabar, i deixant de banda aquest aspecte negatiu, felicitar als meus companys d'equip, Marc I Albert, per haver finalitzar la cursa, se'ns dubte una cursa dura amb unes condicions del terreny força complexes.
Algun dia hauré que tornar a coronar el cim del Montlude, una llàstima, em vaig quedar a les portes.
